Preguntes

La Noèlia va encara en camisa de dormir i té cara de son. El David ja s'està fent el nus de la corbata i té cara de molta de son. Es fan un bes, breu i dolç, bes de bon dia, i d'hauríem de ser junts al llit, dormint, calentets. La Noèlia seu a sobre de la pila del lavabo, i es queda mirant com el seu marint s'acaba de posar decent, ara que es pentina, ara s'hi col·loca bé la camisa, ara que es raspalla les dents.
- Saps?- diu Noèlia en to conversacional- El llibre que m'estic llegint m'està agradant molt. Ahir a la nit em vaig quedar fins a les dues llegint.
- Quina barra tens. Ara estaràs tot el dia morta de son.
La Noèlia badalla en rebel confirmació i el David li somriu a l'espill.
- És que estava molt interessant, rei. M'està fent pensar molt, a més.
- Quin llibre era?
- Viatges amb l'Horòdot, de Kapuscinski.
- Ah, sí! I sobre que t'està fent pensar?
- Sobre moltes coses, però... sobretot que hi ha massa coses que donem per sentades, David, ens fem molt poques preguntes en aquesta vida.
- Preguntes sobre què?
- Sobre tot! Mira, l'Heròdot era un tipus grec, val?, que va escriure un llibre genial, que li fa molt d'ús al Kapucinski. No obstant, de la seua vida personal no en sap res, i això l'intriga. Ell vol saber què i com el fa influenciar, si va ser feliç o trist, si tenia una família nombroso o no, si se l'estimaven o què... Tot i qué és conscient de què no trobarà respostes, el Kapucinski es fa les preguntes, vol delimitar i ressaltar ben bé ixe buit en la història, no pas amagar-lo, i pense que és molt valent d'acceptar aquesta... incertesa- la Noèlia mira el David amb els ulls ben oberts- Tu què en penses?
El David arrufa el front i sospira.
- Jo, sincerament, Noèlia, pense que és al·lucinant que em fages aquestes reflexions tan filosòfiques a estes hores del matí.
- No, home. Açò ja ho tinc pensant des d'anit- tots dos riuen, divertits, i el David li besa la galta.
- Doncs no sé que dir-te, carinyo. Supose que tens raó, però... no ens tornaríem un poc bojos si ens posem a qüestionar-ho tot?
- Ja, home, però... collons! És que així ens tornem una colla de gossos sense inquietuds. -el David torna a riure, amb un poc d'incredulitat.
- Xè, nena, que reivindicativa te m'has alçat hui- parla sorneguer, lleugerament burlesc, i tot i que així se'l veu molt guapo, la Noèlia té la temptació d'emprenyar-se, per allò que no és una sensació molt agradable eixa de què et preguen el pèl. No obstant, són les set del matí, el David se n'ha d'anar a treballar i tampoc no té ganes de negar-li el bes de fins després, que a més fa gust a pasta de dents i a bones intencions.

L'escolta anar amunt i avall una estona més, encara asseguda sobre el marbre fred, i durant mig minut s'avorreix i compta els passos. Deu cap a la cuina, onze cap a la porta. Quin pis més menut que tenen.
Quan el David per fi marxa i tanca la porta del pis, el soroll fa un eco monstruós, com si s'haguera multiplicat per mil. La Noèlia arrufa les celles i es frega els braços.

De sobte, se sent molt sola.