D'aquella vesprada...

D'aquella vesprada, recorde sobre tot les teues mans, mentre desfeien els pètals de les flors que t'havia dut en anar a buscar-te; el groc que et tintava les puntes dels dits i les vores de les ungles, i jo pensant que se t'estarien quedant les mans apegaloses, i també preguntant-me com, i per què, estaves tan concentrada arrencant floretes, esclafant-les amb els dits, fent malbé amb tanta passió l'humil ramillet. El llac ens cobria les cames fins gairebé els genolls, si l'aigua s'alterava tan sols un instant se't xopava la vora del vestit, i jo no deia res, i tu ja havies dit prou, i els pètals marcits queien sobre la superfície com una pluja de xamfrà. Els mirava, et mirava, i mirava la teua cara reflectida a l'espill trampós de l'aigua, que t'expressava cristal·lí, trista i menuda com eres. En acabar de desfer el ram sencer, vas llençar la tija ben lluny, em vas besar.

De camí a casa, les mans a les butxaques, em llepava el gust salat dels llavis, i durant uns instants vaig estar convençut que l'estiu següent tornaríem al llac els dos junts.

Amor 2.0

Hui he somniat que a través d'un botó al facebook, podia fer que et colpejaren descàrregues elèctriques. Si et retwittejava queies de morros, i si t'enviava privats algú tractava d'ofegar-te amb les mans. Cada cop que pujava una cançó al megaupload, t'arreaven una patada a les teues parts, i cada dos vídeos de youtube marcats com a favorits et xafaven els peus amb una mobilette. Quan he entrat al tuenti t'han atropellat, i en tractar de fer la meua pròpia xarxa social amb el ning, una màfia xinesa t'ha perseguit pel port. Ni a myspace estaves segur: només entrar, d'una hòstia amb una vara de fusta tan fet saltar les dents. Me n'he anat assabentant de tot perquè el Google Reader m'anava enviant els avisos.

Supose que és per això que ens hem despertat així, o jo me he despertat així, aferrada a les teues cames i no, deixa de riure't, cabró, que no et pense deixar a anar fins que no em prometes que mai no em deixaràs per la primera pelandusca amb més de 20000 scrobblings al last.fm. Que els teus correus els puc borrar però l'olor que deixes al llit no crec que se n'arribe anar mai, ni tan sols amb llençols nous comprats a l'e-bay.

Penses?

Si penses que dues dones o dos homes no es poden enamorar i desitjar-se, estàs reduint les formes d'estimar, i augmentant les formes d'odiar.

Si penses que un lloc ha de tenir una sola llengua, estàs reduint les formes d'expressar-se i per tant, les de pensar, i estàs augmentant les formes de no-pensar.

Si penses que l'ordre ha de venir de la ordre, estàs reduint-ho tot a la misèria i al gris, i augmentant les formes de ceguesa i infelicitat.

(No t'enganyes. Potser és més fàcil de pair, però l'ordre que ve de la uniformitat és sempre opressor, i sovint il·legítim. L'ordre, l'equilibri, la pau, han de venir del caos i del soroll. El crit que imposa el silenci és un crit de guerra. I si no penses això, ja te'n pots tornar per on has vingut, perquè la vida és una altra cosa.)

L'extra i l'ordinari

Quan es va conéixer i les preocupacions d’ambdós es reduïen a futilitats juvenils, Magda pensava que l’Enric era és complicat i, per tant, més especial. Sovint angoixada per restes d’adolescent inseguretat, no deixava de meravellar-li com ell tenia eixa capacitat per a resoldre els problemes sense haver de patir tant, jugant les cartes que se li posaven al davant amb habilitat, sense queixar-se perquè no li havia tocat cap jóquer. No va ser fins rondar la trentena que la Magda va comprendre que el seu estimat tenia més cara que esquena. I sort, molta sort.
La idealització sol sortir cara. Tampoc era aquest cas, però. L’Enric bé podia ser més ximplet del que la Magda havia aconseguit visualitzar a través del fum dels porros i els versos d’Estellés recitats a cau d’orella. Però era bon home, i encara s’estimaven. El seu matrimoni havia sobreviscut a dos fills, una hipoteca a vint-i-cinc anys (encara per la meitat) i dos anys d’obra intermitent per a renovar els lavabos, la cuina i acabar les goteres del sostre. I podien considerar-se afortunats, feliços fins i tot.
I ara és quan arriba el però.
La sensació d’estafa que oprem el cor de Magda no se’n va. És a dir, per a allò bo i per allò dolent, no? Doncs, per què sembla que aqueixa premisa sols val per ella?
La Magda s’havia adaptat al procés de simplificació del seu marit sense gaire problema. S’havia tornat nés passiu? És que estava cansat. Ja no escolta música? És que ells és de sons tradicionals. Ja no anaven al cine? És que està caríssim!
En canvi ell no se n’havia adaptat gaire al seu procés de complicació. Què dormia menys? Havia d’anar al metge. Què menjava per ansietat? Potser havia d’anar al metge. Què se n’anava al metge? Per un maldecap?
El pitjor és que era ella qui el malcriava a ell. Quan discutien li ho deia.
- És clar, com que et deixe fer el que vols! La culpa és meua! Tu estàs esperant a què fique la pota per a criticar-me...
- Però, què dius dona?
- ... i jo, en canvi, cada cop que en fas una de grossa a callar com un idiota!
- Xè, doncs no et calles! Dis-m’ho!
- Sí, home! Damunt, saps o què!
A l’hora de les tasques de la llar, és el mateix. Tot el que li mana, ho fa. Però li ho ha de manar.
- És que no m’ho has dit!
- Perdona. Pensava que el caixó buit de calcetins era suficient pista.
És cansa molt prompte. Cada cop més prompte. I a més, ha començat a emprenyar-se quan ella li ho tira en cara. “M’estic fent major!”, protesta amb cara de llàstima i la Magda s’exaspera. I ella no s’està fent major, o què? A cas cada cop no li fan més mal les cames, l’esquena, els peus? Per eixa regla de tres, ella també hauria de seure al sofà tranquil·lament i posar mala cara si algú li suggereix que s’alce a fer el dinar. Pertò no. No és que s’alce, és que directament no seu.
Fins no deixar-ho tot enllestit, la Madga no pot estar-se queta. És una cosa psicològica, un hàbit adquirit que no pot canviar, i per això sent ràbia quan l’Enric, amb bones intencions, li diu: “Però dona, seu!”.
Què sega, diu. On?, si el sofà està ple de roba per plegar?
La situació sobrepassa la indignació, i de vegades la Magda es troba pensant que tot això passa perquè ella és més forta. Pensa que el pobre Enric s’ha rendit a la primera de canvi, mentre que ella continua lluitant a capa i espasa. Després de tant de pensat que la persona extraodinària d’aquella relació era l’Enric, ara se n’adona que ell més aviat és l’ordinari, i l’extra és ella.
I això, d’alguna manera, se suposa que li hauria de proporcionar alguna mena de consol, però el cas és que ha de fer un esforç ben gran per no tastar l'amargor que li puja de l'estòmac a la boca.