D'aquella vesprada, recorde sobre tot les teues mans, mentre desfeien els pètals de les flors que t'havia dut en anar a buscar-te; el groc que et tintava les puntes dels dits i les vores de les ungles, i jo pensant que se t'estarien quedant les mans apegaloses, i també preguntant-me com, i per què, estaves tan concentrada arrencant floretes, esclafant-les amb els dits, fent malbé amb tanta passió l'humil ramillet. El llac ens cobria les cames fins gairebé els genolls, si l'aigua s'alterava tan sols un instant se't xopava la vora del vestit, i jo no deia res, i tu ja havies dit prou, i els pètals marcits queien sobre la superfície com una pluja de xamfrà. Els mirava, et mirava, i mirava la teua cara reflectida a l'espill trampós de l'aigua, que t'expressava cristal·lí, trista i menuda com eres. En acabar de desfer el ram sencer, vas llençar la tija ben lluny, em vas besar.
De camí a casa, les mans a les butxaques, em llepava el gust salat dels llavis, i durant uns instants vaig estar convençut que l'estiu següent tornaríem al llac els dos junts.
