D'aquella vesprada...

D'aquella vesprada, recorde sobre tot les teues mans, mentre desfeien els pètals de les flors que t'havia dut en anar a buscar-te; el groc que et tintava les puntes dels dits i les vores de les ungles, i jo pensant que se t'estarien quedant les mans apegaloses, i també preguntant-me com, i per què, estaves tan concentrada arrencant floretes, esclafant-les amb els dits, fent malbé amb tanta passió l'humil ramillet. El llac ens cobria les cames fins gairebé els genolls, si l'aigua s'alterava tan sols un instant se't xopava la vora del vestit, i jo no deia res, i tu ja havies dit prou, i els pètals marcits queien sobre la superfície com una pluja de xamfrà. Els mirava, et mirava, i mirava la teua cara reflectida a l'espill trampós de l'aigua, que t'expressava cristal·lí, trista i menuda com eres. En acabar de desfer el ram sencer, vas llençar la tija ben lluny, em vas besar.

De camí a casa, les mans a les butxaques, em llepava el gust salat dels llavis, i durant uns instants vaig estar convençut que l'estiu següent tornaríem al llac els dos junts.

Amor 2.0

Hui he somniat que a través d'un botó al facebook, podia fer que et colpejaren descàrregues elèctriques. Si et retwittejava queies de morros, i si t'enviava privats algú tractava d'ofegar-te amb les mans. Cada cop que pujava una cançó al megaupload, t'arreaven una patada a les teues parts, i cada dos vídeos de youtube marcats com a favorits et xafaven els peus amb una mobilette. Quan he entrat al tuenti t'han atropellat, i en tractar de fer la meua pròpia xarxa social amb el ning, una màfia xinesa t'ha perseguit pel port. Ni a myspace estaves segur: només entrar, d'una hòstia amb una vara de fusta tan fet saltar les dents. Me n'he anat assabentant de tot perquè el Google Reader m'anava enviant els avisos.

Supose que és per això que ens hem despertat així, o jo me he despertat així, aferrada a les teues cames i no, deixa de riure't, cabró, que no et pense deixar a anar fins que no em prometes que mai no em deixaràs per la primera pelandusca amb més de 20000 scrobblings al last.fm. Que els teus correus els puc borrar però l'olor que deixes al llit no crec que se n'arribe anar mai, ni tan sols amb llençols nous comprats a l'e-bay.

Penses?

Si penses que dues dones o dos homes no es poden enamorar i desitjar-se, estàs reduint les formes d'estimar, i augmentant les formes d'odiar.

Si penses que un lloc ha de tenir una sola llengua, estàs reduint les formes d'expressar-se i per tant, les de pensar, i estàs augmentant les formes de no-pensar.

Si penses que l'ordre ha de venir de la ordre, estàs reduint-ho tot a la misèria i al gris, i augmentant les formes de ceguesa i infelicitat.

(No t'enganyes. Potser és més fàcil de pair, però l'ordre que ve de la uniformitat és sempre opressor, i sovint il·legítim. L'ordre, l'equilibri, la pau, han de venir del caos i del soroll. El crit que imposa el silenci és un crit de guerra. I si no penses això, ja te'n pots tornar per on has vingut, perquè la vida és una altra cosa.)

L'extra i l'ordinari

Quan es va conéixer i les preocupacions d’ambdós es reduïen a futilitats juvenils, Magda pensava que l’Enric era és complicat i, per tant, més especial. Sovint angoixada per restes d’adolescent inseguretat, no deixava de meravellar-li com ell tenia eixa capacitat per a resoldre els problemes sense haver de patir tant, jugant les cartes que se li posaven al davant amb habilitat, sense queixar-se perquè no li havia tocat cap jóquer. No va ser fins rondar la trentena que la Magda va comprendre que el seu estimat tenia més cara que esquena. I sort, molta sort.
La idealització sol sortir cara. Tampoc era aquest cas, però. L’Enric bé podia ser més ximplet del que la Magda havia aconseguit visualitzar a través del fum dels porros i els versos d’Estellés recitats a cau d’orella. Però era bon home, i encara s’estimaven. El seu matrimoni havia sobreviscut a dos fills, una hipoteca a vint-i-cinc anys (encara per la meitat) i dos anys d’obra intermitent per a renovar els lavabos, la cuina i acabar les goteres del sostre. I podien considerar-se afortunats, feliços fins i tot.
I ara és quan arriba el però.
La sensació d’estafa que oprem el cor de Magda no se’n va. És a dir, per a allò bo i per allò dolent, no? Doncs, per què sembla que aqueixa premisa sols val per ella?
La Magda s’havia adaptat al procés de simplificació del seu marit sense gaire problema. S’havia tornat nés passiu? És que estava cansat. Ja no escolta música? És que ells és de sons tradicionals. Ja no anaven al cine? És que està caríssim!
En canvi ell no se n’havia adaptat gaire al seu procés de complicació. Què dormia menys? Havia d’anar al metge. Què menjava per ansietat? Potser havia d’anar al metge. Què se n’anava al metge? Per un maldecap?
El pitjor és que era ella qui el malcriava a ell. Quan discutien li ho deia.
- És clar, com que et deixe fer el que vols! La culpa és meua! Tu estàs esperant a què fique la pota per a criticar-me...
- Però, què dius dona?
- ... i jo, en canvi, cada cop que en fas una de grossa a callar com un idiota!
- Xè, doncs no et calles! Dis-m’ho!
- Sí, home! Damunt, saps o què!
A l’hora de les tasques de la llar, és el mateix. Tot el que li mana, ho fa. Però li ho ha de manar.
- És que no m’ho has dit!
- Perdona. Pensava que el caixó buit de calcetins era suficient pista.
És cansa molt prompte. Cada cop més prompte. I a més, ha començat a emprenyar-se quan ella li ho tira en cara. “M’estic fent major!”, protesta amb cara de llàstima i la Magda s’exaspera. I ella no s’està fent major, o què? A cas cada cop no li fan més mal les cames, l’esquena, els peus? Per eixa regla de tres, ella també hauria de seure al sofà tranquil·lament i posar mala cara si algú li suggereix que s’alce a fer el dinar. Pertò no. No és que s’alce, és que directament no seu.
Fins no deixar-ho tot enllestit, la Madga no pot estar-se queta. És una cosa psicològica, un hàbit adquirit que no pot canviar, i per això sent ràbia quan l’Enric, amb bones intencions, li diu: “Però dona, seu!”.
Què sega, diu. On?, si el sofà està ple de roba per plegar?
La situació sobrepassa la indignació, i de vegades la Magda es troba pensant que tot això passa perquè ella és més forta. Pensa que el pobre Enric s’ha rendit a la primera de canvi, mentre que ella continua lluitant a capa i espasa. Després de tant de pensat que la persona extraodinària d’aquella relació era l’Enric, ara se n’adona que ell més aviat és l’ordinari, i l’extra és ella.
I això, d’alguna manera, se suposa que li hauria de proporcionar alguna mena de consol, però el cas és que ha de fer un esforç ben gran per no tastar l'amargor que li puja de l'estòmac a la boca.

Conta/canta/besa

Al cantant/contant el vaig veure/escoltar cantant/contant la vida, i jo que no podia deixar de preguntar-me què si no serà que s'estimava la música més que cap altra cosa, el cantant que conta coses cantant-les dins d'un avió de paper, perquè el veia jo cantar molt a prop del micro, i també escoltava el so dels llavis fregant-ne la superfície rugosa i freda, i tot semblava massa rellevant per a la història, per a no haver-ho rumiat abans, ni que fóra de forma inconscient. Perquè el pensament "vaig a cantar besant el micro" doncs com que sembla un poc rar; sí, sí, totes ixes lletres normals formen ixa frase rara, però serà d'ixes coses -supose- que el cos pensa sense dir-t'ho i de sobte ho estàs fent, que t'estàs posant roget davant la xicona, o que te n'adones que tens fred quan portes cinc minuts de rellotge(fill-de-puta) fregant-te les mans per escalfar-les.

El cas és que aquell cantava/contava besant el micro i un poc que es besava a sí mateix, perquè besava les lletres de les cançons, que quedaven atrapades en eixos mini-mini-mini-mil·límetres que diuen què hi ha entre dos coses que estan juntes-unides-apegades-molt juntes, com els seus llavis i el micro, i també besava la veu que entonava les lletres de les cançons, atrapada d'igual manera, i com que resultat que les lletres i la veu són tot ell, doncs que s'estava besant, en un exercici de reflexió pur i ple d'amor (en els mini-mini-mini-mi·límetres caben moltíssimes coses).

Però a banda de besar-se a sí mateix no deixava de besar el micro, que és una cosa que amplifica el sons, i les veus, i les veus que canten lletres de les cançons, i també els besos (que també fan soroll, encara que siguen castos i tímids, que morrejant el micro tampoc estava, home) (però no hi havia menys passió per això) i aleshores que era com que estava besant a tothom i jo com que no tenia micro per a tornar-li el bes, em vaig haver de conformar en flotar en l'aire una miqueta, un parell de mini-mini-mini-mil·límetres, que com eren tan mini, doncs ningú no es va adonar que jo flotava un poquet en l'aire.

O potser estàvem tots a la mateixa altura, flotants enamorats que no s'estimen ni al príncep ni a la princesa, sinó al trobador, que te conta i te canta, i te canta/conta i això és perquè enmig hi ha molta vida i molt de bes que, més que als micros, és a tu, i a ell, que se'ls doneu als llavis i a més llocs que no aneu dient por ahí (i menys davant de micros), i per això justament hi ha coses que contar i que cantar, i per això aquell s'estimava la música més que cap altra cosa, perquè és com sa tonaeta i sa lletra i sa rima de sa vida, que li dóna moltes emocions que són aixina i també de l'altra manera, i la música com que li ho condensa tot i per això s'emociona i canta besant al micro.

Perquè en realitat està besant la vida i la música, perquè en realitat per a ell no hi ha diferència.

Preguntes

La Noèlia va encara en camisa de dormir i té cara de son. El David ja s'està fent el nus de la corbata i té cara de molta de son. Es fan un bes, breu i dolç, bes de bon dia, i d'hauríem de ser junts al llit, dormint, calentets. La Noèlia seu a sobre de la pila del lavabo, i es queda mirant com el seu marint s'acaba de posar decent, ara que es pentina, ara s'hi col·loca bé la camisa, ara que es raspalla les dents.
- Saps?- diu Noèlia en to conversacional- El llibre que m'estic llegint m'està agradant molt. Ahir a la nit em vaig quedar fins a les dues llegint.
- Quina barra tens. Ara estaràs tot el dia morta de son.
La Noèlia badalla en rebel confirmació i el David li somriu a l'espill.
- És que estava molt interessant, rei. M'està fent pensar molt, a més.
- Quin llibre era?
- Viatges amb l'Horòdot, de Kapuscinski.
- Ah, sí! I sobre que t'està fent pensar?
- Sobre moltes coses, però... sobretot que hi ha massa coses que donem per sentades, David, ens fem molt poques preguntes en aquesta vida.
- Preguntes sobre què?
- Sobre tot! Mira, l'Heròdot era un tipus grec, val?, que va escriure un llibre genial, que li fa molt d'ús al Kapucinski. No obstant, de la seua vida personal no en sap res, i això l'intriga. Ell vol saber què i com el fa influenciar, si va ser feliç o trist, si tenia una família nombroso o no, si se l'estimaven o què... Tot i qué és conscient de què no trobarà respostes, el Kapucinski es fa les preguntes, vol delimitar i ressaltar ben bé ixe buit en la història, no pas amagar-lo, i pense que és molt valent d'acceptar aquesta... incertesa- la Noèlia mira el David amb els ulls ben oberts- Tu què en penses?
El David arrufa el front i sospira.
- Jo, sincerament, Noèlia, pense que és al·lucinant que em fages aquestes reflexions tan filosòfiques a estes hores del matí.
- No, home. Açò ja ho tinc pensant des d'anit- tots dos riuen, divertits, i el David li besa la galta.
- Doncs no sé que dir-te, carinyo. Supose que tens raó, però... no ens tornaríem un poc bojos si ens posem a qüestionar-ho tot?
- Ja, home, però... collons! És que així ens tornem una colla de gossos sense inquietuds. -el David torna a riure, amb un poc d'incredulitat.
- Xè, nena, que reivindicativa te m'has alçat hui- parla sorneguer, lleugerament burlesc, i tot i que així se'l veu molt guapo, la Noèlia té la temptació d'emprenyar-se, per allò que no és una sensació molt agradable eixa de què et preguen el pèl. No obstant, són les set del matí, el David se n'ha d'anar a treballar i tampoc no té ganes de negar-li el bes de fins després, que a més fa gust a pasta de dents i a bones intencions.

L'escolta anar amunt i avall una estona més, encara asseguda sobre el marbre fred, i durant mig minut s'avorreix i compta els passos. Deu cap a la cuina, onze cap a la porta. Quin pis més menut que tenen.
Quan el David per fi marxa i tanca la porta del pis, el soroll fa un eco monstruós, com si s'haguera multiplicat per mil. La Noèlia arrufa les celles i es frega els braços.

De sobte, se sent molt sola.