Conta/canta/besa

Al cantant/contant el vaig veure/escoltar cantant/contant la vida, i jo que no podia deixar de preguntar-me què si no serà que s'estimava la música més que cap altra cosa, el cantant que conta coses cantant-les dins d'un avió de paper, perquè el veia jo cantar molt a prop del micro, i també escoltava el so dels llavis fregant-ne la superfície rugosa i freda, i tot semblava massa rellevant per a la història, per a no haver-ho rumiat abans, ni que fóra de forma inconscient. Perquè el pensament "vaig a cantar besant el micro" doncs com que sembla un poc rar; sí, sí, totes ixes lletres normals formen ixa frase rara, però serà d'ixes coses -supose- que el cos pensa sense dir-t'ho i de sobte ho estàs fent, que t'estàs posant roget davant la xicona, o que te n'adones que tens fred quan portes cinc minuts de rellotge(fill-de-puta) fregant-te les mans per escalfar-les.

El cas és que aquell cantava/contava besant el micro i un poc que es besava a sí mateix, perquè besava les lletres de les cançons, que quedaven atrapades en eixos mini-mini-mini-mil·límetres que diuen què hi ha entre dos coses que estan juntes-unides-apegades-molt juntes, com els seus llavis i el micro, i també besava la veu que entonava les lletres de les cançons, atrapada d'igual manera, i com que resultat que les lletres i la veu són tot ell, doncs que s'estava besant, en un exercici de reflexió pur i ple d'amor (en els mini-mini-mini-mi·límetres caben moltíssimes coses).

Però a banda de besar-se a sí mateix no deixava de besar el micro, que és una cosa que amplifica el sons, i les veus, i les veus que canten lletres de les cançons, i també els besos (que també fan soroll, encara que siguen castos i tímids, que morrejant el micro tampoc estava, home) (però no hi havia menys passió per això) i aleshores que era com que estava besant a tothom i jo com que no tenia micro per a tornar-li el bes, em vaig haver de conformar en flotar en l'aire una miqueta, un parell de mini-mini-mini-mil·límetres, que com eren tan mini, doncs ningú no es va adonar que jo flotava un poquet en l'aire.

O potser estàvem tots a la mateixa altura, flotants enamorats que no s'estimen ni al príncep ni a la princesa, sinó al trobador, que te conta i te canta, i te canta/conta i això és perquè enmig hi ha molta vida i molt de bes que, més que als micros, és a tu, i a ell, que se'ls doneu als llavis i a més llocs que no aneu dient por ahí (i menys davant de micros), i per això justament hi ha coses que contar i que cantar, i per això aquell s'estimava la música més que cap altra cosa, perquè és com sa tonaeta i sa lletra i sa rima de sa vida, que li dóna moltes emocions que són aixina i també de l'altra manera, i la música com que li ho condensa tot i per això s'emociona i canta besant al micro.

Perquè en realitat està besant la vida i la música, perquè en realitat per a ell no hi ha diferència.

Preguntes

La Noèlia va encara en camisa de dormir i té cara de son. El David ja s'està fent el nus de la corbata i té cara de molta de son. Es fan un bes, breu i dolç, bes de bon dia, i d'hauríem de ser junts al llit, dormint, calentets. La Noèlia seu a sobre de la pila del lavabo, i es queda mirant com el seu marint s'acaba de posar decent, ara que es pentina, ara s'hi col·loca bé la camisa, ara que es raspalla les dents.
- Saps?- diu Noèlia en to conversacional- El llibre que m'estic llegint m'està agradant molt. Ahir a la nit em vaig quedar fins a les dues llegint.
- Quina barra tens. Ara estaràs tot el dia morta de son.
La Noèlia badalla en rebel confirmació i el David li somriu a l'espill.
- És que estava molt interessant, rei. M'està fent pensar molt, a més.
- Quin llibre era?
- Viatges amb l'Horòdot, de Kapuscinski.
- Ah, sí! I sobre que t'està fent pensar?
- Sobre moltes coses, però... sobretot que hi ha massa coses que donem per sentades, David, ens fem molt poques preguntes en aquesta vida.
- Preguntes sobre què?
- Sobre tot! Mira, l'Heròdot era un tipus grec, val?, que va escriure un llibre genial, que li fa molt d'ús al Kapucinski. No obstant, de la seua vida personal no en sap res, i això l'intriga. Ell vol saber què i com el fa influenciar, si va ser feliç o trist, si tenia una família nombroso o no, si se l'estimaven o què... Tot i qué és conscient de què no trobarà respostes, el Kapucinski es fa les preguntes, vol delimitar i ressaltar ben bé ixe buit en la història, no pas amagar-lo, i pense que és molt valent d'acceptar aquesta... incertesa- la Noèlia mira el David amb els ulls ben oberts- Tu què en penses?
El David arrufa el front i sospira.
- Jo, sincerament, Noèlia, pense que és al·lucinant que em fages aquestes reflexions tan filosòfiques a estes hores del matí.
- No, home. Açò ja ho tinc pensant des d'anit- tots dos riuen, divertits, i el David li besa la galta.
- Doncs no sé que dir-te, carinyo. Supose que tens raó, però... no ens tornaríem un poc bojos si ens posem a qüestionar-ho tot?
- Ja, home, però... collons! És que així ens tornem una colla de gossos sense inquietuds. -el David torna a riure, amb un poc d'incredulitat.
- Xè, nena, que reivindicativa te m'has alçat hui- parla sorneguer, lleugerament burlesc, i tot i que així se'l veu molt guapo, la Noèlia té la temptació d'emprenyar-se, per allò que no és una sensació molt agradable eixa de què et preguen el pèl. No obstant, són les set del matí, el David se n'ha d'anar a treballar i tampoc no té ganes de negar-li el bes de fins després, que a més fa gust a pasta de dents i a bones intencions.

L'escolta anar amunt i avall una estona més, encara asseguda sobre el marbre fred, i durant mig minut s'avorreix i compta els passos. Deu cap a la cuina, onze cap a la porta. Quin pis més menut que tenen.
Quan el David per fi marxa i tanca la porta del pis, el soroll fa un eco monstruós, com si s'haguera multiplicat per mil. La Noèlia arrufa les celles i es frega els braços.

De sobte, se sent molt sola.